Ja sóm divendres, per fi som divendres, i jo acabo la setmana amb aquell regust de sentiment cansat.
Es curiós com un dia de prespectiva normal, tranquil, sense més que esperar sinó la feina que et toca fer per ser divendres i final de mes. La feina que cada dia fas a casa tan si es dilluns com dimecres com...com divendres.
La feina, només es pensa amb la feina, projectem els dies amb la feina que s'ha de fer, que s'ha de complir, que s'espera que fem, perquè toca, perque ens paguen, perque ES LA NOSTRA FEINA FER-LA. Pèrò, i els sentiments? no són feina?, avui noto que em carreguen més els sentiments interiors que tota la feina que he fet, la feina de la casa, la feina de família, la feina de mare i ... la feina de la feina. No, avui és un d'aquells dies que la feina és de regust amarg.
Tot seguia el seu curs, però era l'hora de dinar, i tot anava com sempre, jo arribo primer que el meu fill (tot i que ell surt mitja hora més aviat que jo) , ja hi hauria d'estar acostumada que badés amb els amics, sempre ho fa, dos dies arriba a l'hora tres tard. Avui no telefono al seu amic, avui no no no no. Al finalment res, se que per un error de missatge de telèfon, el mestre diu al meu fill que avui s'ha de quedar a dinar a l'escola, el missatge l'havia deixat fa dos dies però l'han sentit avui. Descans a l'ànima, a ell no li ha passat res, ell no m'havia fallat. Hauria arribat a l'hora tal com m'ha dit que faria, però i jo?, el dinar ja m'havia fet mal. Engoixa i nervis per dinar.
Es extrany com això ho pots arrossegar tot el dia. He sabut lo sensible que m'ha deixat quan a mitja tarda a vingut una antiga usuària de la residència. M'he emocionat gairebé amb plors. Estava emocionada de veure-la, potser massa i tot. Ella, tan alta i ferma i jo..., l'he abraçat com si em salves el dia. Tanmatix, però, em deixava un altra vegada aquell sentiment a l'estomag de migdia, tant diferents els motius i en canvi tant igual a dins meu.
Potser els sentiment d'angoixa i d'emoció es confonent, són iguals o potser és que el primer és tant amarg que ja no hi cap cap dolçor que et pugui entrar a treure'l

No m'he treit més el sentiment, és millor sopar i anar a dormir, a veure si el son esvaeix el que les hores no ha treit.