
viernes, 9 de mayo de 2008
martes, 8 de abril de 2008
ANYS I ANYS PER MOLTS ANYS.......
Els pocs que em seguiu, i si encara queda algú que va mirant el meu pobret blog i no s'ha cansat de no trobar-hi res de nou, haureu observat que l'únic que ha variat és que finalment m'he atrevit a ficar que he fet els meus 37 anyets.
Sí , d'acord, ja fa dies d'això i que si em descuido ja no caldria ni nombrar-ho fins a fer-n'he 38. Però tots tenen vuitada i sinò mesada!!!. Que si em fan costa a munt? , mira no gaire, potser pq encara no ratllo els 40. Sempre que faig anys penso, jo els he fet, que es fotin!. Amb això dec ser com el meu padrí, quan es moria algun amic-conegut de la seva quinta no sabien molt bé com dir-li, no fos cas que li afetés massa doncs ja tenia una edad, però ell deia : mira, un altre que m'ha passat davant!!!
37 anys, no està malament no i pels que em coneixeu sabeu de sobres que no està malament, fins i tot podriem dir que en torno a tenir uns quans menys desde el setembre passat, no hi ha res com un bon quiròfan, a mi també m'han fet la cirugia plàstica, interior, però plàstica, jajajja.
He d'anar amb cuidado però, com diu ma germana, vigila que als 37 encara no es febra però aviat vindran les dècimes i després els 40, febra alta, quan passis dels 40 ja no cal ni parlar-ne.....jajajaj, que bons que són els de casa meva!!!!
Sí , d'acord, ja fa dies d'això i que si em descuido ja no caldria ni nombrar-ho fins a fer-n'he 38. Però tots tenen vuitada i sinò mesada!!!. Que si em fan costa a munt? , mira no gaire, potser pq encara no ratllo els 40. Sempre que faig anys penso, jo els he fet, que es fotin!. Amb això dec ser com el meu padrí, quan es moria algun amic-conegut de la seva quinta no sabien molt bé com dir-li, no fos cas que li afetés massa doncs ja tenia una edad, però ell deia : mira, un altre que m'ha passat davant!!!
37 anys, no està malament no i pels que em coneixeu sabeu de sobres que no està malament, fins i tot podriem dir que en torno a tenir uns quans menys desde el setembre passat, no hi ha res com un bon quiròfan, a mi també m'han fet la cirugia plàstica, interior, però plàstica, jajajja.
He d'anar amb cuidado però, com diu ma germana, vigila que als 37 encara no es febra però aviat vindran les dècimes i després els 40, febra alta, quan passis dels 40 ja no cal ni parlar-ne.....jajajaj, que bons que són els de casa meva!!!!
viernes, 14 de marzo de 2008
FEINA
Com les persones ens podem embolicar tant i tant en fer feina. El més curiós és que, si mires enrera no hi veus mai feina feta, tot el contrari, que només veus feina per fer.
A mi m'ha passat una cosa semblant aquests dies, no veig el moment d'escriure res una mica aprofitable en aquest petit diari on us poso al corrent dels meus pensaments i , per què no, de les meves peripècies.
Culpa de què:
Dels exàmens!!!, a no, jo no faig exàmens, es el meu fill que els fa, jo sols estic per repetir: estudia, practica, concentrat.... potser també cansa això, oi?
De treballar. No, no fotem que no és ni principi ni final de mes, i menys principi de feina ni acabat de feina. No, no és excusa.
De Cal Roca: Aquí fico el dit a la llaga. Però si jo no faig les obres!!!!!, no pinto, no netejo, no.... o potser faig feina que no es veu però que es fa.
No ho sé amics, però no espereu gran cosa de mi aquests dies, demà dissabte a tot drap a Cal Roca. Sí, últims acabaments i NO PODEM MÉS....
Si les forces m'acompanyen us ensenyaré alguna foto per tal que us aneu fent una idea.
P.D.: Sònia, tens temps de recuperat, el coktel a Cal Roca falta molt.
A mi m'ha passat una cosa semblant aquests dies, no veig el moment d'escriure res una mica aprofitable en aquest petit diari on us poso al corrent dels meus pensaments i , per què no, de les meves peripècies.
Culpa de què:
Dels exàmens!!!, a no, jo no faig exàmens, es el meu fill que els fa, jo sols estic per repetir: estudia, practica, concentrat.... potser també cansa això, oi?
De treballar. No, no fotem que no és ni principi ni final de mes, i menys principi de feina ni acabat de feina. No, no és excusa.
De Cal Roca: Aquí fico el dit a la llaga. Però si jo no faig les obres!!!!!, no pinto, no netejo, no.... o potser faig feina que no es veu però que es fa.
No ho sé amics, però no espereu gran cosa de mi aquests dies, demà dissabte a tot drap a Cal Roca. Sí, últims acabaments i NO PODEM MÉS....
Si les forces m'acompanyen us ensenyaré alguna foto per tal que us aneu fent una idea.
P.D.: Sònia, tens temps de recuperat, el coktel a Cal Roca falta molt.
jueves, 6 de marzo de 2008
DIUEN QUE.....
- Doncs sí Ramon, han tornat a entrar casa el Ton.
- No fotis, que li han fotut ara...
- Doncs tot el que era ordenadors, mòbils, reloges .... que sé jo, la tercera noi, la tercera vegada. Ara diuen que han ficat alarma i porticons centralitzats.. Vols més peix?
- Sí. Ara es hora, ara que li han fotut tot ja! Talla pa nena.
- Diuen que han trencat també el vidre del bar i els hi han pres tota la màquina tragaperres.
- Doncs així portarien una furgoneta aquests mal ....
- No, diuen que anaven amb un cotxe i l'han deixat tirat a l'Era de Cal Pere.
- Prou que devia ser robat!!!!! Que no em sens? Talla pa!!!!!
- Oh, diuen que sí perquè han agafat la furgoneta de la jova de cal Pasqual i la devien fer servir per carregar la màquina tragaperres. Treu vi ara que ets aixecada, nena.
- Molta gent nova al poble, no sabem qui són i no n'hi ha cap que treballa, aquests de fora.....
- Al bar sempre són , i porten més bons cotxes que nosaltres!
- Això serà fotrans pors al cos, nos ho fotran tot collons, aquests de fora!!!
- Pare, no es diu nos ho, es diu ens ho. I a més a més, qui us diu que siguin de fora, potser és un veí, o un de cognoms nostres, puig o farragut, o ....
- CALLA COLLONS, QUE SAPS TUUUUUU MOCOSA, JA ET VAS DEIXAR PROU FOTRE TU LA DIGNITAT AL CAMÍ AMB AQUELL.......
-Calla Ramon, que la nena potser té raó!!!
- Cony de dones, vaig al café que segur que diuen més que vosaltres.
- Doncs sí Ramon, han tornat a entrar casa el Ton.
- No fotis, que li han fotut ara...
- Doncs tot el que era ordenadors, mòbils, reloges .... que sé jo, la tercera noi, la tercera vegada. Ara diuen que han ficat alarma i porticons centralitzats.. Vols més peix?
- Sí. Ara es hora, ara que li han fotut tot ja! Talla pa nena.
- Diuen que han trencat també el vidre del bar i els hi han pres tota la màquina tragaperres.
- Doncs així portarien una furgoneta aquests mal ....
- No, diuen que anaven amb un cotxe i l'han deixat tirat a l'Era de Cal Pere.
- Prou que devia ser robat!!!!! Que no em sens? Talla pa!!!!!
- Oh, diuen que sí perquè han agafat la furgoneta de la jova de cal Pasqual i la devien fer servir per carregar la màquina tragaperres. Treu vi ara que ets aixecada, nena.
- Molta gent nova al poble, no sabem qui són i no n'hi ha cap que treballa, aquests de fora.....
- Al bar sempre són , i porten més bons cotxes que nosaltres!
- Això serà fotrans pors al cos, nos ho fotran tot collons, aquests de fora!!!
- Pare, no es diu nos ho, es diu ens ho. I a més a més, qui us diu que siguin de fora, potser és un veí, o un de cognoms nostres, puig o farragut, o ....
- CALLA COLLONS, QUE SAPS TUUUUUU MOCOSA, JA ET VAS DEIXAR PROU FOTRE TU LA DIGNITAT AL CAMÍ AMB AQUELL.......
-Calla Ramon, que la nena potser té raó!!!
- Cony de dones, vaig al café que segur que diuen més que vosaltres.
domingo, 2 de marzo de 2008
Qui va dir: Feina feta no hi ha destorb? Sol passar que quan fas massa feina per endavant, per enllestir el dia següent,que la cosa no resulti i facis feina per fer.
El que us dic, no està pas tret d'una pel.lícula del Santiago Segura o Alex de la Iglesia, és tan verídic com que sóc a casa escrivint-vos. Era la tercera olla pressió que ens donaven, les dues anteriors no tancaven bé i l'aigua bruta i més tard beneïda pel cos fred, s'escapava pels costats fent que tinguéssim a la cuina un artefacte bèl.lic. La nostra bona fe va fer que acceptéssim el canvi una vegada més. La tercera, sorpresa total, aquesta no s'escapava el suc, tot funcionava bé, TINDRIEM CALDET PEL DISSABTEEEEEE!!!!. Això era divendres la nit, al dissabte em disposava a obrir-la i, AI LAST!!!!!, AQUESTA NO S'OBRIA. LA TANCA ESTAVA ESPATLLADAAAAAAAAA. Res, la paciència té un límit. Agafem l'olla, carregada fins dalt del nostre sopar amb pilotetes incloses i anem a tornar-la a la Ferreteria i Complementos para el hogar. Senyors, aquí tenen el caldo i les pilotes de la meva dona!!!!.
Així, deslliurant-nos d'una vegada per totes de la bomba casolana, vàrem marxar cap a la selva de colors, objectes i cares que són aquets supermercats on hi trobes de tot, fins i tot l'objecte més inútil que pots tenir a casa però que acabes comprant pq, aquesta ganga no me la penso deixar escapar. El pitxor però, encara estava per arribar. S'havia de dinar, encara que fos un most abans d'ultimar les últimes compres i tornar cap el poblet. Un condó amb carn a dins (anomenat també frankfurt) i una coca-cola rebaixada amb aigua. Tot per un euro. Fill, espero que m'ho puguis perdonar tu que estàs en edat de créixer!!!!!
En fi, no em puc queixar, varem passar amb èxit absolut tot un dia de compres per la selva. No vam perdre el fill i no ens vam separar, es pot desitjar més després d'una jornada sensera de compres i el més calent... a la ferreteria?
El que us dic, no està pas tret d'una pel.lícula del Santiago Segura o Alex de la Iglesia, és tan verídic com que sóc a casa escrivint-vos. Era la tercera olla pressió que ens donaven, les dues anteriors no tancaven bé i l'aigua bruta i més tard beneïda pel cos fred, s'escapava pels costats fent que tinguéssim a la cuina un artefacte bèl.lic. La nostra bona fe va fer que acceptéssim el canvi una vegada més. La tercera, sorpresa total, aquesta no s'escapava el suc, tot funcionava bé, TINDRIEM CALDET PEL DISSABTEEEEEE!!!!. Això era divendres la nit, al dissabte em disposava a obrir-la i, AI LAST!!!!!, AQUESTA NO S'OBRIA. LA TANCA ESTAVA ESPATLLADAAAAAAAAA. Res, la paciència té un límit. Agafem l'olla, carregada fins dalt del nostre sopar amb pilotetes incloses i anem a tornar-la a la Ferreteria i Complementos para el hogar. Senyors, aquí tenen el caldo i les pilotes de la meva dona!!!!.
Així, deslliurant-nos d'una vegada per totes de la bomba casolana, vàrem marxar cap a la selva de colors, objectes i cares que són aquets supermercats on hi trobes de tot, fins i tot l'objecte més inútil que pots tenir a casa però que acabes comprant pq, aquesta ganga no me la penso deixar escapar. El pitxor però, encara estava per arribar. S'havia de dinar, encara que fos un most abans d'ultimar les últimes compres i tornar cap el poblet. Un condó amb carn a dins (anomenat també frankfurt) i una coca-cola rebaixada amb aigua. Tot per un euro. Fill, espero que m'ho puguis perdonar tu que estàs en edat de créixer!!!!!
En fi, no em puc queixar, varem passar amb èxit absolut tot un dia de compres per la selva. No vam perdre el fill i no ens vam separar, es pot desitjar més després d'una jornada sensera de compres i el més calent... a la ferreteria?
viernes, 29 de febrero de 2008
Ja sóm divendres, per fi som divendres, i jo acabo la setmana amb aquell regust de sentiment cansat.
Es curiós com un dia de prespectiva normal, tranquil, sense més que esperar sinó la feina que et toca fer per ser divendres i final de mes. La feina que cada dia fas a casa tan si es dilluns com dimecres com...com divendres.
La feina, només es pensa amb la feina, projectem els dies amb la feina que s'ha de fer, que s'ha de complir, que s'espera que fem, perquè toca, perque ens paguen, perque ES LA NOSTRA FEINA FER-LA. Pèrò, i els sentiments? no són feina?, avui noto que em carreguen més els sentiments interiors que tota la feina que he fet, la feina de la casa, la feina de família, la feina de mare i ... la feina de la feina. No, avui és un d'aquells dies que la feina és de regust amarg.
Tot seguia el seu curs, però era l'hora de dinar, i tot anava com sempre, jo arribo primer que el meu fill (tot i que ell surt mitja hora més aviat que jo) , ja hi hauria d'estar acostumada que badés amb els amics, sempre ho fa, dos dies arriba a l'hora tres tard. Avui no telefono al seu amic, avui no no no no. Al finalment res, se que per un error de missatge de telèfon, el mestre diu al meu fill que avui s'ha de quedar a dinar a l'escola, el missatge l'havia deixat fa dos dies però l'han sentit avui. Descans a l'ànima, a ell no li ha passat res, ell no m'havia fallat. Hauria arribat a l'hora tal com m'ha dit que faria, però i jo?, el dinar ja m'havia fet mal. Engoixa i nervis per dinar.
Es extrany com això ho pots arrossegar tot el dia. He sabut lo sensible que m'ha deixat quan a mitja tarda a vingut una antiga usuària de la residència. M'he emocionat gairebé amb plors. Estava emocionada de veure-la, potser massa i tot. Ella, tan alta i ferma i jo..., l'he abraçat com si em salves el dia. Tanmatix, però, em deixava un altra vegada aquell sentiment a l'estomag de migdia, tant diferents els motius i en canvi tant igual a dins meu.
Potser els sentiment d'angoixa i d'emoció es confonent, són iguals o potser és que el primer és tant amarg que ja no hi cap cap dolçor que et pugui entrar a treure'l
No m'he treit més el sentiment, és millor sopar i anar a dormir, a veure si el son esvaeix el que les hores no ha treit.
Es curiós com un dia de prespectiva normal, tranquil, sense més que esperar sinó la feina que et toca fer per ser divendres i final de mes. La feina que cada dia fas a casa tan si es dilluns com dimecres com...com divendres.
La feina, només es pensa amb la feina, projectem els dies amb la feina que s'ha de fer, que s'ha de complir, que s'espera que fem, perquè toca, perque ens paguen, perque ES LA NOSTRA FEINA FER-LA. Pèrò, i els sentiments? no són feina?, avui noto que em carreguen més els sentiments interiors que tota la feina que he fet, la feina de la casa, la feina de família, la feina de mare i ... la feina de la feina. No, avui és un d'aquells dies que la feina és de regust amarg.
Tot seguia el seu curs, però era l'hora de dinar, i tot anava com sempre, jo arribo primer que el meu fill (tot i que ell surt mitja hora més aviat que jo) , ja hi hauria d'estar acostumada que badés amb els amics, sempre ho fa, dos dies arriba a l'hora tres tard. Avui no telefono al seu amic, avui no no no no. Al finalment res, se que per un error de missatge de telèfon, el mestre diu al meu fill que avui s'ha de quedar a dinar a l'escola, el missatge l'havia deixat fa dos dies però l'han sentit avui. Descans a l'ànima, a ell no li ha passat res, ell no m'havia fallat. Hauria arribat a l'hora tal com m'ha dit que faria, però i jo?, el dinar ja m'havia fet mal. Engoixa i nervis per dinar.
Es extrany com això ho pots arrossegar tot el dia. He sabut lo sensible que m'ha deixat quan a mitja tarda a vingut una antiga usuària de la residència. M'he emocionat gairebé amb plors. Estava emocionada de veure-la, potser massa i tot. Ella, tan alta i ferma i jo..., l'he abraçat com si em salves el dia. Tanmatix, però, em deixava un altra vegada aquell sentiment a l'estomag de migdia, tant diferents els motius i en canvi tant igual a dins meu.
Potser els sentiment d'angoixa i d'emoció es confonent, són iguals o potser és que el primer és tant amarg que ja no hi cap cap dolçor que et pugui entrar a treure'l
No m'he treit més el sentiment, és millor sopar i anar a dormir, a veure si el son esvaeix el que les hores no ha treit.
martes, 26 de febrero de 2008
SI
Si d'una escopeta
sortís una flor,
l'amor floriria
a dintre del cor.
Si d'una pistola
sortís veritat,
tothom parlaria
amb sinceritat.
Si dels canons
sortís aliment,
tothom estaria
feliç i content
Si d'una gran bomba
sortís amistat,
no hi hauria guerra
per la humanitat.
Si la metralleta
dispares bombons
que dolça seria
la vida en el mon.
Si de dins del calaix
sortís tolerància
la gent s'estimaria
i no s'enfadaria.
Deixeu-me que acaba el dia amb alguna cosa bonica. L'estudia el meu fill a l'escola i penso que l'hauriem d'estudiar també al treball.
Bona nit amics.
PD.: Les obres a Cal Roca s'estan acabant.
Si d'una escopeta
sortís una flor,
l'amor floriria
a dintre del cor.
Si d'una pistola
sortís veritat,
tothom parlaria
amb sinceritat.
Si dels canons
sortís aliment,
tothom estaria
feliç i content
Si d'una gran bomba
sortís amistat,
no hi hauria guerra
per la humanitat.
Si la metralleta
dispares bombons
que dolça seria
la vida en el mon.
Si de dins del calaix
sortís tolerància
la gent s'estimaria
i no s'enfadaria.
Deixeu-me que acaba el dia amb alguna cosa bonica. L'estudia el meu fill a l'escola i penso que l'hauriem d'estudiar també al treball.
Bona nit amics.
PD.: Les obres a Cal Roca s'estan acabant.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)